mirades/miradas
Las piezas figurativas de Enric Bardera se centran en la construcción social de la mirada. Enric toma figuras humanas y realiza distintas operaciones sobre su mirada: se la atribuye allá donde no la hay y se la niega donde sí la hay. En sus dibujos digitales, opera por extremos. En una de las piezas, reproduce el rostro cubierto de una mujer, suponemos que árabe, para enfatizar su pura condición visual –su identidad son sus ojos–: por un lado la cubre (le niega la mirada, lo único de que, en el ámbito público, dispone) y por otro la enfatiza o la destaca. En otra pieza, toma una fotografía de una masa humana en la calle, anónima y colectiva, y subraya las miradas. No mires a los ojos de la gente, recordaba un tema de Golpes Bajos cuando la movida, allá en los años ochenta. ¿Quién aguanta una mirada desconocida en un lugar público? ¿Quién se detiene a mirar a los ojos de alguien a quien no conoce? Pregunten a un inmigrante cuál es su experiencia con la mirada del otro. Les contará que uno de les gestos de exclusión más duros de llevar se ejerce a través de la no mirada: “Simplemente no te miran. Te niegan.” Mirada y poder, usos culturales de la mirada, usos y abusos, en esa línea crítica indagan las contundentes piezas de Enric Bardera.
En su otro díptico, presenta una reflexión poética y lúdica sobre la condición óptica de la mirada, sobre los ojos: cuando ver es una operación meramente física objeto de medición optométrica. Bardera evoca ese instrumento universal que cuelga en todas las salas de oculista. Allá donde letras y signos se agrupan por tamaños, él construye significado: ya no son meras letras, sino voces poéticas sobre el acto de mirar. Cómo encontrar un sitio con los primeros ojos un sitio donde asir la larga soledad con los primeros ojos sin gastar las primeras miradas leemos un poema de Mario Benedetti en sus optometrías pintadas. Y también leemos a Lluís Llach cuando canta Molt sovint quan ve la nit, se m’emporta una fada: la bellesa dels teus ulls sempre incerts a la mirada. La belleza de tus ojos siempre inciertos a la mirada.
Cristina Masanes
Escritora y periodista
Miradas es una serie de obras realizadas con motivo de la exposición colectiva VER(SE) / VEURE('S) en la que, seis artistas cántabros y seis artistas ampurdaneses reflexionan sobre el sentido de la vista, la mirada y el entorno visual
Les peces figuratives de l’Enric Bardera se centren en la construcció social de la mirada. L’Enric pren figures humanes i realitza diferents operacions sobre la seva mirada: els l’atribueix allà on no hi és i els la nega on sí que hi és. En els seus dibuixos digitals, opera per extrems. En una de les seves peces, reprodueix el rostre cobert d’una dona, suposem que àrab, per emfatitzar la seva pura condició visual –la seva identitat són els seus ulls–: per un cantó la cobreix (li nega la mirada, l’únic de què, en l’àmbit públic, disposa) i per un altre l’emfatitza o la destaca. En una altra peça, pren una fotografia d’una massa humana al carrer, anònima i col·lectiva, i subratlla les mirades. No mires a los ojos de la gente, recordava un tema de Golpes Bajos en el temps de la movida, cap als anys vuitanta. Qui aguanta una mirada desconeguda en un lloc públic? Qui s’atura a mirar els ulls d’algú a qui no coneix? Demanin a un immigrant quina és la seva experiència amb la mirada de l’altre. Els explicarà que un dels gestos d’exclusió més durs de portar s’exerceix a través de la no mirada: “Senzillament no et miren. Et neguen.” Mirada i poder, usos culturals de la mirada, usos i abusos, en aquesta línia crítica indaguen les contundents peces de l’Enric Bardera.
En el seu altre díptic, presenta una reflexió poètica i lúdica sobre la condició òptica de la mirada, sobre els ulls: quan veure és una operació purament física objecte de mesura optomètrica. Bardera evoca aquest instrument universal que penja a totes les sales d’oculista. Allà on lletres i signes s’agrupen per mides, ell construeix significats: ja no són pures lletres, sinó veus poètiques sobre l’acte de mirar. Cómo encontrar un sitio con los primeros ojos un sitio donde asir la larga soledad con los primeros ojos sin gastar las primeras miradas llegim un poema de Mario Benedetti a les seves optometries pintades. I també llegim a Lluís Llach quan canta Molt sovint quan ve la nit, se m’emporta una fada: la bellesa dels teus ulls sempre incerts a la mirada.
Cristina Masanés
Escriptora i periodiste
Mirades és una sèrie d'obres realitzades amb motiu de l'exposició col·lectiva VER(SE) / VEURE('S) en la qual, sis artistes càntabres i sis artistes empordanesos reflexionen sobre el sentit de la vista, la mirada i l'entorn visual.