top of page

mirades/miradas

Las piezas figurativas de Enric Bardera se centran en la construcción social de la mirada. Enric toma figuras humanas y realiza distintas operaciones sobre su mirada: se la atribuye allá  donde no la hay  y se la niega donde sí la hay. En  sus dibujos digitales, opera  por extremos. En una de las  piezas, reproduce el rostro cubierto de una mujer, suponemos  que árabe, para enfatizar  su pura condición visual –su identidad  son sus ojos–: por un  lado la cubre (le niega la mirada, lo único  de que, en el ámbito  público, dispone) y  por otro la  enfatiza o la destaca. En otra pieza, toma una fotografía de una masa  humana en la calle, anónima y colectiva, y subraya  las miradas. No mires  a los ojos de la gente, recordaba  un tema de Golpes Bajos cuando la  movida, allá en  los años ochenta. ¿Quién aguanta una mirada desconocida en un lugar  público? ¿Quién se detiene a mirar a los ojos de alguien a quien  no conoce? Pregunten a un inmigrante cuál es su experiencia con la mirada del otro. Les  contará que uno de les gestos de exclusión más duros de llevar se ejerce a través de la no mirada: “Simplemente  no te miran. Te niegan.” Mirada y poder, usos culturales de la mirada, usos y abusos, en esa línea  crítica indagan las contundentes piezas de Enric Bardera.

En su otro díptico, presenta una reflexión  poética y lúdica  sobre la condición óptica  de la mirada, sobre los ojos: cuando ver es una  operación meramente física objeto de medición optométrica. Bardera evoca  ese instrumento universal que  cuelga en todas las salas de oculista. Allá donde letras y signos se agrupan por tamaños, él construye significado: ya no son meras letras, sino voces poéticas sobre  el acto de mirar. Cómo encontrar un sitio con los primeros ojos un sitio donde asir la larga soledad con  los primeros ojos sin gastar las primeras miradas  leemos un poema de Mario Benedetti en sus optometrías pintadas. Y también leemos a Lluís Llach cuando canta Molt sovint quan ve la nit, se m’emporta  una fada: la bellesa dels teus ulls sempre incerts a la mirada. La belleza de tus ojos siempre inciertos a la mirada.

 

Cristina Masanes

Escritora y periodista

 

Miradas es una serie de obras realizadas con motivo de la exposición colectiva VER(SE) / VEURE('S) en la que, seis artistas cántabros y seis artistas ampurdaneses reflexionan sobre el sentido de la vista, la mirada y el entorno visual

 

Les peces figuratives de l’Enric Bardera se centren en la construcció social de la mirada. L’Enric pren figures humanes i realitza diferents operacions sobre la  seva mirada: els l’atribueix  allà on  no hi és i els la nega on sí  que hi és. En els  seus dibuixos  digitals, opera per extrems. En una de  les seves peces, reprodueix el  rostre cobert d’una dona, suposem  que àrab, per emfatitzar la seva pura condició visual –la seva identitat són els seus ulls–: per  un cantó la cobreix (li nega la mirada, l’únic de què, en l’àmbit públic, disposa) i per un altre l’emfatitza o la destaca. En una  altra peça, pren una  fotografia d’una  massa  humana al carrer, anònima i col·lectiva, i subratlla les mirades. No mires a los ojos de la gente, recordava un tema de Golpes Bajos en  el temps de la movida, cap als anys vuitanta. Qui aguanta una mirada desconeguda en un lloc públic? Qui s’atura a mirar els ulls d’algú  a qui no coneix? Demanin a un immigrant quina és la seva experiència amb la mirada de l’altre. Els explicarà que un dels gestos d’exclusió més durs de portar s’exerceix a través de la no mirada: “Senzillament  no et miren. Et neguen.” Mirada i poder, usos culturals  de la mirada, usos i abusos, en  aquesta línia crítica indaguen les contundents peces de l’Enric Bardera.

En el seu altre díptic, presenta una reflexió  poètica  i lúdica  sobre la condició  òptica de la mirada, sobre  els ulls: quan veure és  una operació purament  física objecte  de mesura  optomètrica. Bardera  evoca aquest  instrument  universal que  penja  a totes  les sales d’oculista. Allà on lletres i signes s’agrupen  per mides, ell  construeix  significats: ja  no  són pures lletres, sinó veus  poètiques  sobre l’acte de mirar. Cómo encontrar un sitio con los primeros ojos un sitio donde  asir la larga soledad con los primeros ojos sin gastar las primeras  miradas llegim  un poema de Mario Benedetti a les seves optometries pintades. I també llegim a Lluís Llach quan canta Molt sovint quan ve la nit, se m’emporta una fada: la bellesa dels teus ulls sempre incerts a la mirada.

 

Cristina Masanés

Escriptora i periodiste

 

Mirades és una sèrie d'obres realitzades amb motiu de l'exposició col·lectiva VER(SE) / VEURE('S) en la qual, sis artistes càntabres i sis artistes empordanesos reflexionen sobre el sentit de la vista, la mirada i l'entorn visual.

 

 

bottom of page